Claudia Aranda, Ariel García, Irene Mir, Júlia Rioja i Eva Simón
Van venir al nostre institut una professora y diversos estudiants de la Universitat de Barcelona, els quals estan estudiant biologia y van visitar-nos per fer un APS (aprenentatge i servei) del tema de dones i ciència, van donar exemples de com havien arribat a estudiar aquesta carrera, i amb jocs ens van ensenyar sobre la discriminació de dones o persones negres en la ciència històricament.
Vam decidir entrevistar-les, la primera entrevistada va ser Ester Estaban, nascuda al 1967 i llicenciada en Ciències Biològiques al 1990. És professora Titular d’Universitat des del 2008. Actualment és Cap d’Estudis del Grau de Ciències Biomèdiques a la facultat de Biologia, ha tingut més càrrecs a la Universitat tal com Coordinadora del Màster Universitari de Antropologia Biològica:
Què et va motivar a estudiar Biologia?
E.E: “Jo volia estudiar Medicina, però no vaig tenir prou nota. Vaig entrar a Biologia, que no tenia molt clar què era, i em va agradar tant que m’hi vaig quedar. De fet, ara faig projectes de recerca científica en els quals treballo amb metges, i per tant he anat a parar al món de la Medicina des de la Biologia.”
Vas patir discriminació de part de la teva família per voler estudiar ciència sent una dona?
E.E: “No, en absolut. La meva família era molt senzilla, i de fet vaig ser la primera dona a la meva família en anar a la universitat”.
Per què creus que hi ha més homes que dones que estudien ciència?
E.E: “Pot ser que històricament hagi sigut així, però ara les coses han canviat. De fet, jo estic dirigint el grau de Ciències Biomèdiques i hi ha quasi un 80% de dones, és el grau amb la nota més alta”.
La segona entrevista va ser a María Cantin, una estudiant d’últim curs de carrera de Biologia a la UB:
Quina carrera has estudiat per dedicar-te a això?
M.C: Jo estic estudiant biologia, estem a quart de carrera i estem tots acabant, de fet, no és la primera carrera que vaig començar.
I quina vas començar?
M.C: Vaig començar dret, feia doble grau de dret i criminologia, no era per a mi. Em vaig avorrir una mica, necessitava una mica més d’experimentar i menys d’“empollar”. Hi ha gent per tot, i em vaig canviar a biologia.
Què et va inspirar o motivar per fer ciències?
M.C: La veritat sempre m’havien agradat, era dels nens que demanen veure el documental d’animalets, aleshores ja m’encantaven de tota la vida, i després vaig tenir una molt bona professora de ciències naturals a primer d’ESO. A més, era la mare d’una amiga de classe, aleshores era una meravella. Em va encantar, més tard, en canvi, vaig tenir una profe que no em va agradar gens, i de fet per això em vaig decidir per les lletres. Però al final és una mica això, al final és veure que fas tu en el temps lliure, per què és el que hauràs de fer moltes hores després, llavors fes el que t’agrada fer en el teu temps lliure.
Per què creus que hi ha més homes que dones en la ciència?
M.C: Jo crec que hi ha una part que és el tema dels referents, fins i tot en el meu cas també tenia un referent masculí important, David Attenborough, que és el que narra els documentals. Abans tots els referents eren masculins i a nosaltres ens deien que aquestes coses no són per noies, que no són per dones, la ciència no és per senyoretes. A ells se’ls deia que podien fer qualsevol cosa i a nosaltres ens deien que ens tocava netejar, cuinar i cuidar nens. Aleshores penso que avui en dia això ha canviat i de fet a les facultats de ciències som més dones que homes, sobretot en ciències de la salut, però en ciències en general. Tot i això, el que dèiem abans, que en els nivells més alts són més homes a tot, no només a ciències. I és perquè ells han de sacrificar menys per arribar. Les dones que estan en el més alt, la majoria, no tenen fills, no tenen família, i els homes sí, a ningú li importa si el teu cap té fills, per què no els cuida ell. És anar una mica per aquí.
A quina edat us vau adonar que volíeu estudiar això?
M.C: Jo amb vint anys, per això vaig començar primer un altre grau i quan ja portava dos anys vaig veure que allò no era per mi, que el que jo feia en el meu temps lliure era veure cosetes d’animals i que segurament era això el que m’agradava. És un grau complicat, però molt bonic. A mi m’ha encantat i ara no faria cap altra cosa, però sí, sí, amb vint anys. O sigui que teniu temps de sobres.
Vas ser discriminada per ser dona?
M.C: Jo diria que no, o sigui no a l’hora d’escollir grau, sí per altres aspectes per ser molt reivindicativa, parlar molt, et diuen que ets “manaire” o algunes d’aquestes coses que segur que heu sentit alguna vegada. Si un noi diu alguna cosa a classe, és el més normal i si ho dius tu és que ets una manaire, una bruixa, excèntrica. No em vaig sentir discriminada al moment d’escollir grau, no dins del grau, sí en altres aspectes.
